Avui he presenciat la FALTA de respecte...just al meu costat. Davant meu, de fet.
He sortit aquest matí a comprar el diari. De vegades el compro a un kiosk de l'avinguda Vall d'Hebrón. Molt a prop de casa meva. Però d'altres, agafo el carrer Arenys (que és més estret), i, aprofitant que vaig a fer el meu cafetó a un bar d'aquell carrer, el compro a una paperería que hi ha al costat. És un carreró estretet, com dic, tant a una banda com a l'altra. I diguem-ne que caminant per l'acera només hi pot anar una persona. Dues, ja és justet...A més, amb cotxes aparcats just a la vorera no pots avançar la gent -per fora de l'acera- en segons quins trams.
Doncs bé. Dues persones per davant meu, hi havía un senyor gran, molt ancià. I caminant tant bé com les seves vellíssimes i rovellades cames el deixàven...intentava avançar. Amb un bastonet, i encorvat per l'edat, no podia anar més a poc a poc. Però de sobte, aquell desgraciat melenut, fill de la gran puta, ha començat a insultar al pobre vellet, des del darrere. Era el noi que jo tenía just davant. "Muévete, vejestorio"!, li deia. "Tu puta madre...jodeeer"!!...i mentrestant, intentant posar-se al davant, la empès cap a un costat, fent perdre l'equilibri a l'home. El bastó li ha cedit, i mentre el subnormal aquell l'avançava i es perdia amb pas lleuger, remugant encara, i insultant-lo en veu alta...he estat a temps d'agafar la seva esquena i evitar que caigués! No l'he agafat amb massa traça al principi. Em pesava molt!..però he pogut equilibrar-me ràpid i redreçar-lo. Gairebé estava a punt de tocar el terra!! Però l'he pogut aixecar...
Vermellet l'home, m'anava donant les gràcies...estupefacte encara pel què li havia acabat de passar...T'ho pots creure?? Cóm pot haver gent que falti el respecte d'aquesta manera? És una cosa que em treu de polleguera...m'he quedat amb les ganes de trencar-li la cara a aquell desgraciat. I no era cap nen petit. Era un home de més 30 anys!! Però ja estava molts metres per davant meu. I no valia la pena. No es mereixía que perdés ni un sol segon del meu temps, per prestar-li atenció.
Sí. La gent gran...ELLS.
Són les persones que mereixen més respecte de tots. Només pel fet de ser el què són. Gent gran. Gent que ha viscut moltíssim... Més de 80 anys, com aquell home, per exemple...!! Amb la experiència de tota una vida a les espatlles! I que ens poden ensenyar moltes coses.
AIXÒ mereix respecte.
Anant pel carrer amb prou feines sel's hi presta atenció, quan un és jove. I de vegades "destorben" i tot, quan un té pressa...(Fins i tot ells mateixos, moltes vegades se n'adonen i no volen mai destorbar!)
Però no oblidem en cap moment, que TOTS NOSALTRES també envellirem. Ens farem grans, i no podrem caminar ni mouren's tant àgilment i ràpid com ara.
No ho oblidem.
Avui dedico aquest post a l'avia d'una persona que m'estimo moltíssim. Una dona a qui la "carcassa" del seu cos, ja no encaixa amb la lúcidessa de la seva ment. Una dona que, sense jo conèixer-la encara,...ja em mereix tot el respecte del món.
