Gràcies a tots els que m'heu llegit fins ara. Tanco el meu Blog, doncs l'actualitzo poc i no en faig massa ús. Cada cop menys. Potser per mandra, potser per què ja en tinc prou...no ho sé. Potser...bé, potser en una altra ocasió hi continuaré escrivint, o n'obriré un altre.
De moment, TANCO ETAPA.
Una abraçada a tots i totes. Després de gairebé un any, ha estat un plaer compartir tot això amb tots vosaltres!!
...avui sense ganes de sortir. Diumenge tonto per la tarda. Aprofitant per fer neteja. Fent de Rodríguez, vaja. Que si ara poses una rentadora, que si fregues, que si -perquè se m'ha acudit en un maleït moment determinat-, netejar les juntes del terra del lavabo...(us ho juro, es una feinada aplicar el producte, esperar que faci efecte i anar "rascant" amb el ditxós respatllet, rajola per rajola, per què torni el blanc original)...
Ja veus. Si qualsevol em diría, però tío! Surt de casa! Que hi ha ambient de festa aquests dies! Que és la Mercè, a Barcelona! Però no, mira. Aquí estic.
I curiosament, és que avui em vé de gust fer això! En serio. Fer aquestes feines de tant en tant, m'ajuda molt a pensar. Em distreu i em relaxa. Ha estat un cap de setmana d'aquells que aprofites per fer allò de casa que sempre et prometíes a tú mateix que d'aquella setmana no passaría... Agafar el taladre i fer aquells forats a la paret per penjar aquell quadre, veient aquells altres dos forats de l'altra habitació que portaven segles miran-te com dos ulls foscos, i tapar-los la vista amb una bona preparació d'aguaplast, per després pintar-hi a sobre, i oblidar-los per sempre... I ja no us dic de preparar-me la roba, arreglar l'armari i inclús planxar...
Pot semblar que estigui penjat, oi? I a sobre descrivin-t'ho al blog, cosa que demostra encara més la fantàstica tarda ociosa que estic tenint.
jajajaaaaa
En fí, la setmana vinent...ja faré altres coses.
Bé,... o no. Mai se sap. Així és la vida.
Us envío una calurosa abraçada des del cor de la meva llar... apalis-lu-lis
Podia haver estat pitjor. Molt pitjor... Recentment, el meu soci (en Manel) va tenir un accident de moto que per poc no es mata. Trencament múltiple de fèmur. 2 setmanes a l'Hospital, claus a la cama, i una baixa de més de 2 mesos...i fins que torni a caminar bé i com abans, potser en passaràn 6 de mesos... I li va succeïr justament el mateix dia que se'n assabentava que la seva dona estava embarassada. Que sería pare.
Un descuit. Una badada, i...
Déu...Una situació així et fa pensar moltes coses...
Sí. No sóm res. I ho sóm tot, alhora. Almenys aquest petitó que s'està formant a la panxeta de l'Esther...ho és tot per ells. I per ell. És el que l'anima a continuar, i a recuperar-se amb més ganes. És la il·llusió per la qual es guia...
Us presento el dibuix que el propi Manel li ha fet aquests dies, des de casa, a hores mortes mentre es recupera.
Aquí el teniu. El seu petitó. Vist a través de la imaginació d'un bon il·lustrador. D'un caricaturista professional. (Fixeu-vos quina il·luminació li ha posat. Tant càl·lida. Entranyable...)
Us presento un disc excepcional, dins el panorama del Rock Català. Pocs de vosaltres el coneixereu, però jo vaig tenir la inmensa sort de que algú me'n en parlés, llavors. D'això fa molts anys, i aquell disc em va marcar. Ja ho crec. Inclús va fer que m'animés a aprendre a tocar la guitarra! Jo rondava llavors els 15 anys...
Poc m'imaginava, fa tot just uns dies, que em tornaria a topar amb aquelles cançons que tant vaig arribar a escoltar.
Us explico una mica de quí estic parlant:
Va ser al Novembre de 1986 quan el grup Bocanegra va gravar el que sería el seu únic disc (BOCANEGRA U). Dels últims que es van realitzar en Vinil. Les 1000 còpies que se'n varen fer, es van esgotar ràpidament i molta gent es va quedar amb les ganes de tenir-lo. El màster es va perdre. Vint anys després (el 2006), Quadrant Produccions va recuperar les cintes originals en analògic, les va volcar a digital, les va remesclar a Villavecchia Music i remasteritzar, tot i repescant inclús dos temes inèdits! Estem parlant d'un grup que fou un dels precursors de la moguda del Rock català que tots coneixem tant i tant bé. La qualitat musical que hi ha al darrere de les composicions d'aquest àlbum és excepcional, i és justament per això que se'l considera un dels discs més importants i respectats de la nostra música. El cantant, compositor i pianista Víctor Obiols (conegut com a Víctor Bocanegra) i el poeta, pintor i lletrista Pepe Sales, en són els responsables d'aquest projecte. Projecte que es va disoldre, al morir aquest últim, l'any 1994. La il·lusió que m'ha fet que es posés de nou a la venda aquell disc perdut (que inclús vés a saber on el devia guardar jo)...i recordar ara inclús les lletres després de tants anys...m'ha fet posar la pell de gallina...
Fa molt que no actualitzo el meu blog. Aquests dies he anat fent, lentament. Avançant amb parsimònia. Com una tortuga... Els dies han anat passant, senzillament. I els he anat disfrutant i degustant.
No sabria dir per què no he escrit res. Però la veritat és que a mi això d'escriure em va a moments. No necessito fer-ho regularment per sentir-me bé. Ja me'n sento sense fer-ho, però sempre hi ha aquell dia que de sobte t'hi poses i pam, escrius unes línies. I aquí estic. Reprenent aquest espai.
Durant aquest temps que he estat OUT, m'han passat força coses. Coses que podría haver anat explicant aquí, com fa molta gent als seus Blogs... però no sóc d'aquells que van escrivint la seva vida, com si fós un diari, cada nit quan arriba a casa. Ara bé, com que us he tingut molts dies sense dir-vos res, us en faré cinc cèntims: * A nivell personal, ja us dic, molta parsimònia amb mí mateix, aquests dies. Treballant tranquilament, anant a assajar al local amb els músics un cop a la setmana, anant disfrutant de les meves classes de ball (per cert, impressionant el Congrés Internacional que s'ha fet de Lambada, aquests últims dies de la setmana passada), tocant la guitarra a l'estudi, muntant estanteries i posant en ordre les coses de casa... * A nivell sentimental, vivint una relació que s'afiança cada cop més i que et fa sentir viu i ple d'il·lusió,...i de projectes!! * A nivell Professional, doncs una mica sol...ja que el meu pobre soci ha tingut un greu accident amb la moto, que l'està tenint aquests dies a l'hospital. Per sort només s'ha trencat el fémur, i estarà un bon temps de baixa. (Però menys mal, que no ha estat res més greu!) Manel, torna aviat, que t'enyoro!!! :-) * A nivell d'amistats, quedant amb la gent que m'estimo, fent amb ells les cervesetes de rigor, preparant una festeta d'anniversari molt especial, jugant per primer cop en tota la meva vida al Pàdel amb el meu millor amic...(per cert, tinc unes agulletes, vil...però bé, tot sigui per preparar-se per l'Open Calella d'aquest cap de setmana!!!) * A nivell Familiar, anant a dinar a casa dels pares un cop a la setmana i disfrutant dels bons platets de ma mare... Aix, com a casa de la Mama no hi ha res...
I així. Anar fent. Lentament...
...amb la calma que se sent quan les coses van bé.
Avui he presenciat la FALTA de respecte...just al meu costat. Davant meu, de fet. He sortit aquest matí a comprar el diari. De vegades el compro a un kiosk de l'avinguda Vall d'Hebrón. Molt a prop de casa meva. Però d'altres, agafo el carrer Arenys (que és més estret), i, aprofitant que vaig a fer el meu cafetó a un bar d'aquell carrer, el compro a una paperería que hi ha al costat. És un carreró estretet, com dic, tant a una banda com a l'altra. I diguem-ne que caminant per l'acera només hi pot anar una persona. Dues, ja és justet...A més, amb cotxes aparcats just a la vorera no pots avançar la gent -per fora de l'acera- en segons quins trams. Doncs bé. Dues persones per davant meu, hi havía un senyor gran, molt ancià. I caminant tant bé com les seves vellíssimes i rovellades cames el deixàven...intentava avançar. Amb un bastonet, i encorvat per l'edat, no podia anar més a poc a poc. Però de sobte, aquell desgraciat melenut, fill de la gran puta, ha començat a insultar al pobre vellet, des del darrere. Era el noi que jo tenía just davant. "Muévete, vejestorio"!, li deia. "Tu puta madre...jodeeer"!!...i mentrestant, intentant posar-se al davant, la empès cap a un costat, fent perdre l'equilibri a l'home. El bastó li ha cedit, i mentre el subnormal aquell l'avançava i es perdia amb pas lleuger, remugant encara, i insultant-lo en veu alta...he estat a temps d'agafar la seva esquena i evitar que caigués! No l'he agafat amb massa traça al principi. Em pesava molt!..però he pogut equilibrar-me ràpid i redreçar-lo. Gairebé estava a punt de tocar el terra!! Però l'he pogut aixecar... Vermellet l'home, m'anava donant les gràcies...estupefacte encara pel què li havia acabat de passar...T'ho pots creure?? Cóm pot haver gent que falti el respecte d'aquesta manera? És una cosa que em treu de polleguera...m'he quedat amb les ganes de trencar-li la cara a aquell desgraciat. I no era cap nen petit. Era un home de més 30 anys!! Però ja estava molts metres per davant meu. I no valia la pena. No es mereixía que perdés ni un sol segon del meu temps, per prestar-li atenció.
Sí. La gent gran...ELLS. Són les persones que mereixen més respecte de tots. Només pel fet de ser el què són. Gent gran. Gent que ha viscut moltíssim... Més de 80 anys, com aquell home, per exemple...!! Amb la experiència de tota una vida a les espatlles! I que ens poden ensenyar moltes coses.
AIXÒ mereix respecte.
Anant pel carrer amb prou feines sel's hi presta atenció, quan un és jove. I de vegades "destorben" i tot, quan un té pressa...(Fins i tot ells mateixos, moltes vegades se n'adonen i no volen mai destorbar!) Però no oblidem en cap moment, que TOTS NOSALTRES també envellirem. Ens farem grans, i no podrem caminar ni mouren's tant àgilment i ràpid com ara.
No ho oblidem.
Avui dedico aquest post a l'avia d'una persona que m'estimo moltíssim. Una dona a qui la "carcassa" del seu cos, ja no encaixa amb la lúcidessa de la seva ment. Una dona que, sense jo conèixer-la encara,...ja em mereix tot el respecte del món.
Em retumben aquests números al cap... un, dos, tres...un dos tres...
Ja és la meva segona classe que porto de Lambada...i buffffffff!! ...què difícil és no perdre's...!! Però estic content...nova gent, (molt maca!!) nova motivació (és divertididíssim!!) ...i ben mirat, en el fons, és com sortir de marxa, entre setmana! Genial. M'està agradant molt, això. I veure després la gent que en sap...buaaa és sensacional! De debó, em ralaxa. Tot el dia davant de l'ordinador, o dibuixant assegut...fent vida sedentària... Doncs no! No podía ser!
Això sí, estic reventat. A veure si d'aquí poc els meus músculs de l'esquena s'acostumen a aquest nou exercici que li estic fent fer.., i em deixa de fer mal..
Mentrestant aniré a dormir., tot i que ja sé que aclucaré els ulls...i ..
Un, dos, tres..Un, dos, tres..Un, dos, tres..
i així tota la nit...i venga.. i dale..
Un, dos, tres.. Un, dos, tres..
Us deixo amb unes imatges d'aquest ball tant sensual... Sembla que ho facin com si res..oi?
Setmana Santa. Dies de Mones. Dies de festa... Per descansar de la feina. Per fer aquelles coses pendents. Per aprofitar i veure els meus amics, amb calma. Fent un resum:
Per Barcelona, els primers dies.
Divendres Sant d'arrossada a la Platja de Sa Tuna (Begur), amb els meus estimats amics periodistes, algún altre que és actor i algún altre informàtic...però tots units fent unes rises. I menjant d'allò més bé. (Gràcies Dani, per portarnos-hi!)
I seguidament un parell de dies a la muntanya. Lluny de la ciutat. Respirant aires renovadors. Amb la millor companyia. (hem estat tant bé!!... oi, nina?)
I tornant avui a caseta. Fent rentadores, preparant sopar, escrivint de nou al Blog. I anar tornant a la normalitat. Almenys demà Dilluns encara és festa. Perfecte! Tornant progressivamant a la rutina. Sempre hauría de ser així. Mentrestant aquí teniu al gran Larry Carlton. Finíssim. Improvitzant un magnífic Blues, amb la única companyia de...
Ahir Dimarts vaig ser testimoni DIRECTE d'un rescat. Calia explicar aquesta història. Ho necessitava. Em vaig quedar francament impactat. Aquí va:
Bar ALBORÁN (c/Nàpols cantonada Provença). Quarts de la Champions al Camp Nou contra el Celtic de Glasgow. Vam quedar per veure el partidàs a la magnífica TV que tenen al bar. Xavi, Mònica, Anna, Xús, Tòbal, i jo... en Dani havía de venir, però encara no havía arribat. En Tòbal se'n va al lavabo. Nosaltres contiuem menjant i bevent. Torrades i birres. I mirant el partit. venga..5 minuts...10 minuts...i nosaltres contents. Na fent. Però atenció! el que és més tremendo de tot, és que va ser la cambrera la què ens va fer adonar que feia molta estona que un de nosaltres havía anat al lavabo...i que encara hi era. Em diu: "Em sembla que el vostre company s'ha quedat tancat al lavabo"...
Hosti!! en Tòbal!!! pensem tots.. Déu meu, si feia gairebé un quart d'hora que no tornava i NINGÚ l'havia trobat a faltar!!!! ..només la cambrera.. Què fort! Ràpid a correcuita en Xús i jo ens aixequem per anar a veure què passa. Efectivament, en Tòbal havía posat la balda per tancar-se en la seva preuada intimitat...i feia més d'un quart d'hora que probava de tornar a obrir-la!! I no podía!! l'Amo del Bar fa acte de presència, gairebé al uníson amb nosaltres, alertat per la cambrera. Intentàvem de totes formes, saber (o esbrinar) cóm punyetes es podía obrir des de fora. Però era impossíble. Només es podía obrir des de dins!!! I en Tòbal ja tenía llagues als dits de forçar, el pobre Menorquí, la balda bloquejada. Res. No hi havía manera. Seguidament, una persona més entra al lavabo. Era en Dani, que acabava d'arribar. Diu: Què passa, aquí?, s'ha quedat atrapat algú? Nosaltres li expliquem que era en Tòbal, que estava allà dins... En Dani agafa i diu: això és la maneta...es treu fora, així! (agafa en posició xulesca típica de'n Dani, i fa un moviment, Zasss!!) Es queda amb la maneta a la mà.
Un desastre, pensem tots. Mentrestant en Dani, entra al lavabo de les dones i fa la seva pixadeta...(se li escapava el riure per sota el nas mentre entrava)
Nosaltres tornem a posar la maneta al seu lloc. No hi havía res a fer. Vam començar a dir que potser s'hauría de derribar la porta. "Ai, no sé, dèia l'amo del bar, és que és molt difícil això..però si..potser s'hauría de derribar"... En això que en Dani, surt del Lavabo de les dones, i pujant-se encara la cremallera, diu: Si?...doncs derribemla! l'amo: "bueno però està molt forta, eh?"
...RAA!!! primer cop.
en Tòbal des de dins "Ehhh però aviseu!!!"
RRRAAAA!!! segon cop. la porta cedeix. En tòbal surt, per fí.
I en Dani, ens fa una mirada d'aquelles seves. Amargues. I mig escapantse-li el riure, diu "me'n vaig a sopar que tinc gana".
Impressionant. Encara ric de recordar cóm va anar tot. De recordar el careto de l'amo...
Sí , amics meus. Ja veieu que entre nosaltres, encara hi ha superherois.
He de sortir de casa, sovint. No per anar a treballar, com feu la majoria de vosaltres. Sinó per esbravar-me. Caminar una estona. Desconnectar. Sabeu? Treballo on visc. Teletrabajo, en diuen. És una altra història, en serio. Tampoc costa massa acostumar-se, només que, des que vaig acabar (per les circumstàncies de la vida) deixant casa meva i anant-me'n a viure al estudi on treballo, tinc la sensació que sóc un "bitcho raro". D'això fa tot just un any. Felicitats, Marc. Un any. Tothom té companys de feina amb qui conversar o relacions socials constants i seguides. Traballar en equip, en una empresa -amb tot el què comporta això-...i en definitiva, sentir-se acompanyat. Però jo...sovint em sento estranyament sol. A casa. I això que treballo colze a colze amb el meu soci, en Manel. Però ja us dic, és una altra història. Quan ell se'n va a casa seva - amb la seva dona- i la seva vida...jo em quedo aquí. Al mateix lloc on he estat tot el día.
Bé, jeje...de fet això que tinc té coses bones...sí. M'aixeco del llit, i després d'una bona dutxeta i esmorzar...ja estic davant la taula de treball! No m'he de desplaçar, ni perdre temps agafant el metro, el bus...o si anés en cotxe...no gasto ni benzina! Només 4 passes i ja està. Ja estic a la feina. I jo i el meu soci la veritat, també ens desplacem relativament poc a aconseguir encàrrecs. Ja que tenim clients assidus, que ens truquen a l'estudi, ho parlem per telèfon, ho contrastem, i un cop decidit, totes les feines les envíem per Internet. Via mail, o penjant-les a una FTP.
És còmode. Però és un estil de vida que no tothom estaría disposat a viure'l.
Un dia vaig decidir que mai més treballaría per una empresa. Vaig decidir que JO, sería l'empresa. I us ho asseguro. Això et fa fort.
Per què no és GENS facil viure d'un mateix.
Però aquí estic, celebrant un any que visc aquí. I aviat farà 8 anys que vaig muntar l'estudi amb en Manel!! Em fa il·lusió... aix...el temps passa...inexorable. Però m'animo fàcilment per què noto que estic fent-me un home cada cop més fort i segur de mí mateix. Mirant esdavant... Però sincerament, sort en tinc de tots vosaltres. que feu que la meva vida sigui completa. Molt més que estar a casa, sense moure's. Rebent trucades, mails, i treballant per internet. Els meus amics, vosaltres, la meva parella que m'estima, la meva família... tot. TOT sou vosaltres.
I jo espero omplir-vos tant com vosaltres a mí. Per què sí, per què tothom té les seves coses i els seus problemes...però si no els comparteixes...de què serveix??
I així us escric, potser per vomitar les meves miasmes internes, els meus pensaments. No sé...Des d'aquí. Des de l'estudi on treballo.
No tinc son. Són tres quarts de dues de la matinada, d'aquest Dilluns. I no tinc son. Dono voltes i voltes al llit i no hi ha manera. Bé, sé que no m'hauría d'haver près el cafè sol que m'he demanat, sopant avui amb en Jordi. Però ja veus...em FALTA veure més bé el què em convé. Total, que m'he aixecat. He arrencat l'ordinador, i aquí em teniu. Afegint més palla al Blog. Fa dies que no hi escric. I això que la meva intenció era regalar-vos un Dibuix i una Cançó cada dia... Sí, ho sé. Em FALTA constància. Aquest cap de setmana, força bé. Reclòs en mí mateix, la major part dels dos dies. I l'altra part restant...acompanyat. Molt ben acompanyat. :-) El temps que he tingut per mí, quan he estat sol, he aprofitat per fer allò que va tant bé de tant en tant: Passejar per la meva ciutat. Sense rumb. He comprat alguna cosa que altra. Com sempre, sense pensar massa. Impulsivament. I sé que hauría d'haver fet altres coses importants que tenia pendents. Però mira... També he tocat la Guitarra. Moltíssim. Em venía tant de gust! Però ja, ja ho sé. Em FALTA organitzar-me.
Desfilades de Moda. Passes de models. Presentacions de les últimes tendències. Pasarel·les... Us ho juro. Mai ho he entès, en serio. Sempre que veig imatges d'alguna desfilada em pixo de riure. Però aviam...On van fotent el pallasso d'aquesta manera? Així es marquen tendències? La mare que els va parir a tots. Quí va pel carrer amb modelets tipus Agata Ruiz de la Prada, amb faldilles (si es que se'n poden dir faldilles) més aviat cuadradres...i que van -no t'ho perdis- des del coll fins a terra!!!? I pintades com un cub de Rubick? Com si fossin personatges estrambòtics sortits del conte d'Alicia en el país de les meravelles...o vés a saber de quín món... Què volen ensenyar amb això??? Ei, i la penya aplaudint, eh? És que flipes. I què dir d'aquest últim, que avui sortía als diaris, i que presentaba a la Pasarel·la Cibeles un espectacle amb desfil·lades de presos? Es veu que els models desfilaven vorejant una reixa metàl·lica amb una mena de punxes situada al mig de la passarel·la al més pur estil carcerari, amb presos emmascarats amb passamuntanyes i alguns amb els peus encadenats... Calla, calla, i que segons les paraules del Dissenyador -un tal David Delfín-, el que volia era mostrar que la família i l'amor -inspiració de la seva col·lecció, "protegeixen però també empresonen". No t'ho perdis!!
Un fart de riure. Només cal veure la foto que sortía avui al Periódico a la pàgina 74. La penya caminant envolcallats com mòmies...només teníen dos foradets petits per veure-hi.
En què ens estem convertint? M'avergonyeixo.
Odío la publicitat...i visc d'ella. Sóc conscient del consumisme brutal en què ens veiem immersos...però en formo part. I de la moda. I del Disseny...Ja veus.
En formo part.
Formo part d'aquesta voràgine de desig materialista...i ho detesto.
Voldría fugir ben lluny. Enviar a prendre pel sac els creatius publicitàris (que per cert, són tota una tribu urbana en potència), doncs ningú més que ells estàn "enganxats" a la moda. Però marxaría i trobaría a faltar el meu iPod... i el mòbil. I connectar-me a Internet...ai, i el messenger clar. Que no falti.
I no podría anar de rebaixes...
Buf, massa complicat...Crec que em quedo, de moment. Guanyant-me les garrofes amb la publicitat. Pendent d'ella. Vivint d'ella. Fent Dibuixos com aquest, que vaig il·lustrar l'any passat amb el meu soci, per un display de més d'un metre, per la cadena cosmètica Schwarzkopf.
I com no, us deixo amb aquesta cançó, que trobo que va de perles per aquest post. És un bon tema, però he d'admetre que el que realment m'encanta és la meravellosa coreografia que hi ha a l'escenari. Només ho pot fer ella. Una Diva. Disfruteu.
Per cert, no sé si encara hi ha rebaixes, però em vull comprar unes sabates. Quí m'acompanyarà?
Étude...és una paraula francesa que significa "estudi". S'aplica també en el món de la música. Per exemple, una Étude és una petita composició musical orientada a fer practicar (als músics), la digitació dels seus instruments i buscar tècniques particulars per improvitzar solos, o acords d'acompanyament. No sempre una Étude és una peça amb cara i ulls...o principi i final. Pot ser inclús dissonant, tipus Free Jazz, on els músics es permeten la llibertat d'anar a la seva, inventant o fent gala del seu virtuosisme, amb la única finalitat de què sigui, per ells, un "exercici". Però també pot acabar éssent una composició inspiradíssima. Anar provant, anar provant...i al final, sorprendre't de cóm ha millorat el què intentàves fer. Això vull dir!
M'encanten els "Estudis". De tot. És a dir, l'exercici de observar...i millorar la teva tècnica. Sabeu? De tant en tant vaig a dibuixar al Cercle Artístic de Sant Lluc. En sóc soci des de fa més de 10 anys. Mireu, és un lloc on ningú t'ensenya res. Però on tens la oportunitat de poder observar models (tant homes com dones) al natural, nus, per estudiar-los i poder fer un "Étude" personal de tot això. Hi ha qui fa escultura, allà. O inclús Gravats. Però el que a mí m'agrada més fer, és l'estudi d'agafar "apunts". Observar, dibuixar. A llàpis, simplement. No em cal res més. Avui compartiré amb vosaltres un d'aquests dibuixos. Espero que us agradi. El vaig estar treballant allà uns 45 minuts...i un cop a casa, vaig acabar de pulir algunes coses més i reforçar algunes línies. De tant en tant aniré penjant apunts d'aquests, per aquí. Més que res per què tingueu la oportunitat d'opinar i criticar-los. (tant negativament com positiva). Endavant, no us talleu. Res millor que els comentaris dels demés per ajudar-me a millorar! :-)
Aquí el teniu:
I parlant d'Études. El meu regal d'avui per vosaltres, és una composició meravellosa. Amb uns músics d'èlit! Molts de vosaltres potser no heu sentit a parlar d'ells, però us ho asseguro: estàn entre els millors i més respectats instrumentistes de jazz-Fussió, i ritmes llatins.
Us els presento: Paulinho da Costa (a la percussió), Harvey Mason,(a la Batería), Anthony Jackson al baix (observeu el baix de 6 cordes que porta, i cóm fa relliscar els seus dits per sobre...com si no fés res...) i per últim, l'artífex i compositor de tota la peça: Lee Ritenour (Guitarra).
Tots ells virtuosos. Grans músics. I tant plens d'elegància i classe... que difícilment deixareu de prestar-hi atenció. De debó, espero que els disfruteu tant com jo.
Amb tots vosaltres: "ÉTUDE"
Bonanit, bloggers meus, i no us oblideu de fer els vostres "Études" personals. De qualsevol cosa que vulgueu millorar...
Quí no voldría tornar enrera, per desfer coses que s'han fet?
Rectificar. O fer-les d'una altra manera...Tenir la oportunitat de fer-ho.
Cony, cagarla i dir: Control "Z"!! i Pam! ja ho tens. Tornes on eres.
Sí. Una màquina del temps.
Com aquesta que em vaig inventar amb el meu soci, en Manel.
La màquina del temps de'n Danonino.
Us la presento. És fantàstica...ho veieu? No és que Danone m'encarregués un dibuix d'un personatge. És que ens va encarregar també el disseny d'una màquina!! I jo, al igual que en Manel, no en tenim ni punyetera de enginyería industrial. Però li vam posar pebrots. Aquí la teniu. Plena de creativitat i bones intencions. D'imaginació i màgia.
La vostra màquina. La que faríeu servir per tornar enrere. L'autèntica màquina de'n Danonino!
Però és curiós, amics meus. Al contrari segurament que vosaltres, jo em pregunto: per què a mi no em vé de gust tornar enrere?
Us ho juro. És que no ho faria mai!
Hostia, tornar a l'època d'estudiant. Quin paaal! (amb lo malament que ho vaig passar!!)
I tornar a desfer aquells passos o decisions, que llavors semblàven crucials?
Per què? O deixar d’estar amb una persona determinada...perquè no ha funcionat?
Doncs no.
Si ho hagués fet, TOT sería diferent ara. I sóc el què sóc, qui sóc i estic amb qui estic...gràcies a que no he pogut rectificar.
Com molt bé diuen: el passat, passat està. I més val deixar-lo allà. Que t’ensenyi a fer-te fort. Labrar-te el futur. Jo ara, (després de una època difícil. Us ho juro, molt difícil)...només miro que endavant.
I sabeu què? Per la única cosa que agafaría aquesta màquina de’n Danonino és per anar directament fins al Dijous d’aquesta setmana. Saltar-me aquests dos dies de cop.
I per què Dijous? Doncs per què m’espera un plà fantàstic, estimats Bloggers. No ho sabeu prou. No us diré pas de què es tracta, per què és privat. Però sí que ho faria, si. I tant!
En fí, aquí us la deixo. Feu-ne un ús moderat d’aquesta màquina, d’acord? Això sí, mentrestant no deixeu d’escoltar aquesta magnífica cançó. Molt ben interpretada pel propi Michael. J. Fox, a la pel•licula Back to the future. És el propi actor qui la interpretava i tocava amb la guitarra. Un artista complet. Un crack! Fixeu-vos en els magnífics plànols captats per la càmera mentre la gent balla. Què ben filmat!! Sublim.
Un Rock’n Roll plè de Guitarra canyera!! Bonanit, xatos.
Aixecar-se un Dissabte...sense despertador. A l'hora que et roti. Quan el cos et diu va, ara sí: Aixeca't. Doncs fer-ho, però amb la calma...Esmorzar tard, potser a l'hora de dinar, però amb la il•lusió que sigui un esmorzar. Mmmm siii…Torradetes, Melmelada, llet, fruita, cereals...o uns bons ous ferrats amb beicon, què carai! Després ja dinaràs!
I mentre vas fent ganona pel dinar (que pot ser que sigui a les 6 de la tarda), doncs fer-te un bany. Relaxant. Escoltant la música que més t'agrada.
Anar vagant durant el dia sense presses. Disfrutant del què t'envolta. Sense llegir diaris ni veure la tele. Respirant ben fons mentre passejes, si és que surts de casa. I de sobte arriba el vespre, i potser penses “si no he fet res!” No. És mentida.
Has fet el millor que podies fer. Aprofitar el temps al màxim. Aprofitar-te a tú,…viure.
Déu…són tant necessaris aquests dies…
La gent no para. La vida va tant de pressa, i es viu sota tanta pressió de vegades…que si no fas això, rebentes.
Parem-nos una mica més a disfrutar d’aquests díes lliures, però sense la necessitat de haver de fer totes aquelles coses pendents. Senzillament no fent res més que el que el teu cos et demana. Que no et vé de gust sortir? Doncs no surtis. Encara que t’ho demanin. Aprèn a dir que no. Això sí que és pensar en tú.
No acabem com aquests personatges que vaig dibuixar amb el meu soci. Mireu-los: Malalts de feina, malalts de tot. No tenen temps, ni escrúpols. O que acaben convertint-se en jefes… o executius agressius, que fan la vida impossible a molta gent...
En fí, us deixo aquesta cançó d’avui, perquè deixem de sentir-nos sota pressió… I de pas, ” to give love that one more chance”
Aquest cop, en una versió dels KEANE. Disfruteu-la.
Finalment, m'he decidit. He creat aquest Blog. Per compartir amb vosaltres vivències, sensacions, coses que em vinguin al cap...i cóm no, dibuixos i música. Les meves dues passions.
Gran part dels meus amics ja tenen el seu blog. I jo fins ara m'hi resistía. Potser per que mai se'm ha donat massa bé això d'escriure. Sempre ho he pensat. Però un Blog és això, no? Cadascú hi posa el que vol, a la seva manera. I segons la seva personalitat. I la meva idea, a part de publicar-hi els meus comentaris, o el que se'm acudi... és regalar-vos un dibuix i una cançó a cada post que deixi.
Us sembla bé? :-)
En fí, intentaré fer-ho a diari.
I avui, per començar, el primer regal, el del primer post...és per la meva parella. (Sí, ja ho séee... molts de vosaltres ja pensará joeeer vaya pastelarro de tío enamorat, la mare que el va parir...) però sincerament, se'm en refot completament el que penseu. Aquest és el meu blog. I hi poso el que JO vull. NO??
:-)
Doncs res, aquí podeu veure un dibuix d'ella on he intentat plasmar la seva personalitat, en forma de caricatura. Els qui la coneixeu, segurament la reconeixereu. I els que no...doncs així és com la veig jo.
També li dedico una cançó (gràcies Dani, doncs al teu Blog un dia vas posar la mateixa cançó dedicant-li a l'Àngela, i m'has donat la idea...) però és que, sincerament -i a part de que crec que és una cançó preciosa-, trobo que és la més adient que he trobat per regalar-li.
De moment, faig d'l·lustrador per agències de Publicitat. Dic de moment...doncs mai se sap on pots acabar. La vida és acollonantment canviant. Sóc Dibuixant i Llicenciat en Disseny Gràfic. Em dedico a això des de fa 13 anys. I ara en fa 8 que vaig muntar-me pel meu compte. Aprofito l'avinentesa per convidar-te a visitar la meva web. Si tens un moment i vols passar una bona estona, ja saps :-) www.manelmarc.com
Aquí podreu veure les feines que fem, a l'estudi que m'he muntat amb el meu soci, en Manel. Gran amic i company de feina. Ah! i un "Crack" del color...i dels Dibuixos Animats!!
Tinc 35 anys. Català. Autònom, freelance o com li vulguis dir. No tinc que fitxar a cap empresa, faig (habitualment) el que em rota. No tinc 15 pagues, ni vacances pagades, ni repartiment d'incentius, ni tinc lot de Nadal... Però tampoc tinc Jefes que em facin la vida impossible. Ningú em mana. Jo decideixo. Em sento més lliure així.
Tampoc sóc ric (...això també s'ha de dir). Però no em queixo. I em sento feliç, per què em dedico al què més m'agrada. En sóc molt conscient d'aquest privilegi.
A part de totes aquestes coses, doncs m'encanta tocar la guitarra i cantar, la cervesa Voll-Damm, menjar, estar amb la família, amb els meus amics de sempre, conèixer nova gent, passejar per Barcelona, fer l'amor, cuinar (últimament ho faig molt, i me'n surto força bé!!)...
