DIES DE FESTA...

Setmana Santa. Dies de Mones. Dies de festa...
Per descansar de la feina. Per fer aquelles coses pendents. Per aprofitar i veure els meus amics, amb calma. Fent un resum:

Per Barcelona, els primers dies.

Divendres Sant d'arrossada a la Platja de Sa Tuna (Begur), amb els meus estimats amics periodistes, algún altre que és actor i algún altre informàtic...però tots units fent unes rises. I menjant d'allò més bé. (Gràcies Dani, per portarnos-hi!)




I seguidament un parell de dies a la muntanya. Lluny de la ciutat. Respirant aires renovadors. Amb la millor companyia. (hem estat tant bé!!... oi, nina?)

I tornant avui a caseta. Fent rentadores, preparant sopar, escrivint de nou al Blog.
I anar tornant a la normalitat. Almenys demà Dilluns encara és festa.
Perfecte!
Tornant progressivamant a la rutina. Sempre hauría de ser així.
Mentrestant aquí teniu al gran Larry Carlton. Finíssim. Improvitzant un magnífic Blues, amb la única companyia de...

...un baix.


:-)

SUPER DANI

L'heroi:



La víctima:



Tremendo.

Ahir Dimarts vaig ser testimoni DIRECTE d'un rescat. Calia explicar aquesta història. Ho necessitava. Em vaig quedar francament impactat. Aquí va:

Bar ALBORÁN (c/Nàpols cantonada Provença). Quarts de la Champions al Camp Nou contra el Celtic de Glasgow. Vam quedar per veure el partidàs a la magnífica TV que tenen al bar. Xavi, Mònica, Anna, Xús, Tòbal, i jo... en Dani havía de venir, però encara no havía arribat. En Tòbal se'n va al lavabo.
Nosaltres contiuem menjant i bevent. Torrades i birres. I mirant el partit.
venga..5 minuts...10 minuts...i nosaltres contents. Na fent.
Però atenció! el que és més tremendo de tot, és que va ser la cambrera la què ens va fer adonar que feia molta estona que un de nosaltres havía anat al lavabo...i que encara hi era.
Em diu: "Em sembla que el vostre company s'ha quedat tancat al lavabo"...

Hosti!! en Tòbal!!! pensem tots.. Déu meu, si feia gairebé un quart d'hora que no tornava i NINGÚ l'havia trobat a faltar!!!! ..només la cambrera.. Què fort!
Ràpid a correcuita en Xús i jo ens aixequem per anar a veure què passa. Efectivament, en Tòbal havía posat la balda per tancar-se en la seva preuada intimitat...i feia més d'un quart d'hora que probava de tornar a obrir-la!! I no podía!!
l'Amo del Bar fa acte de presència, gairebé al uníson amb nosaltres, alertat per la cambrera. Intentàvem de totes formes, saber (o esbrinar) cóm punyetes es podía obrir des de fora. Però era impossíble. Només es podía obrir des de dins!!! I en Tòbal ja tenía llagues als dits de forçar, el pobre Menorquí, la balda bloquejada. Res. No hi havía manera. Seguidament, una persona més entra al lavabo.
Era en Dani, que acabava d'arribar. Diu: Què passa, aquí?, s'ha quedat atrapat algú? Nosaltres li expliquem que era en Tòbal, que estava allà dins... En Dani agafa i diu: això és la maneta...es treu fora, així! (agafa en posició xulesca típica de'n Dani, i fa un moviment, Zasss!!) Es queda amb la maneta a la mà.

Un desastre, pensem tots. Mentrestant en Dani, entra al lavabo de les dones i fa la seva pixadeta...(se li escapava el riure per sota el nas mentre entrava)

Nosaltres tornem a posar la maneta al seu lloc. No hi havía res a fer. Vam començar a dir que potser s'hauría de derribar la porta. "Ai, no sé, dèia l'amo del bar, és que és molt difícil això..però si..potser s'hauría de derribar"... En això que en Dani, surt del Lavabo de les dones, i pujant-se encara la cremallera, diu: Si?...doncs derribemla!
l'amo: "bueno però està molt forta, eh?"

...RAA!!! primer cop.

en Tòbal des de dins "Ehhh però aviseu!!!"

RRRAAAA!!! segon cop. la porta cedeix. En tòbal surt, per fí.

I en Dani, ens fa una mirada d'aquelles seves. Amargues. I mig escapantse-li el riure, diu "me'n vaig a sopar que tinc gana".

Impressionant. Encara ric de recordar cóm va anar tot. De recordar el careto de l'amo...

Sí , amics meus. Ja veieu que entre nosaltres, encara hi ha superherois.

:-)


Detall de cóm va quedar la porta:




Va per tú, Dani.

Apa!! Bona nit Bloggers.

1 ANY TREBALLANT ON VIUS...

He de sortir de casa, sovint. No per anar a treballar, com feu la majoria de vosaltres. Sinó per esbravar-me. Caminar una estona. Desconnectar.
Sabeu? Treballo on visc.
Teletrabajo, en diuen.
És una altra història, en serio. Tampoc costa massa acostumar-se, només que, des que vaig acabar (per les circumstàncies de la vida) deixant casa meva i anant-me'n a viure al estudi on treballo, tinc la sensació que sóc un "bitcho raro". D'això fa tot just un any.
Felicitats, Marc. Un any.
Tothom té companys de feina amb qui conversar o relacions socials constants i seguides. Traballar en equip, en una empresa -amb tot el què comporta això-...i en definitiva, sentir-se acompanyat.
Però jo...sovint em sento estranyament sol. A casa.
I això que treballo colze a colze amb el meu soci, en Manel. Però ja us dic, és una altra història. Quan ell se'n va a casa seva - amb la seva dona- i la seva vida...jo em quedo aquí.
Al mateix lloc on he estat tot el día.

Bé, jeje...de fet això que tinc té coses bones...sí. M'aixeco del llit, i després d'una bona dutxeta i esmorzar...ja estic davant la taula de treball! No m'he de desplaçar, ni perdre temps agafant el metro, el bus...o si anés en cotxe...no gasto ni benzina!
Només 4 passes i ja està. Ja estic a la feina.
I jo i el meu soci la veritat, també ens desplacem relativament poc a aconseguir encàrrecs. Ja que tenim clients assidus, que ens truquen a l'estudi, ho parlem per telèfon, ho contrastem, i un cop decidit, totes les feines les envíem per Internet. Via mail, o penjant-les a una FTP.

És còmode. Però és un estil de vida que no tothom estaría disposat a viure'l.

Un dia vaig decidir que mai més treballaría per una empresa. Vaig decidir que JO, sería l'empresa.
I us ho asseguro. Això et fa fort.

Per què no és GENS facil viure d'un mateix.

Però aquí estic, celebrant un any que visc aquí.
I aviat farà 8 anys que vaig muntar l'estudi amb en Manel!! Em fa il·lusió...
aix...el temps passa...inexorable. Però m'animo fàcilment per què noto que estic fent-me un home cada cop més fort i segur de mí mateix. Mirant esdavant...
Però sincerament, sort en tinc de tots vosaltres. que feu que la meva vida sigui completa.
Molt més que estar a casa, sense moure's. Rebent trucades, mails, i treballant per internet.
Els meus amics, vosaltres, la meva parella que m'estima, la meva família... tot.
TOT sou vosaltres.

I jo espero omplir-vos tant com vosaltres a mí.
Per què sí, per què tothom té les seves coses i els seus problemes...però si no els comparteixes...de què serveix??

I així us escric, potser per vomitar les meves miasmes internes, els meus pensaments.
No sé...Des d'aquí. Des de l'estudi on treballo.

Des de casa.



Va per vosaltres: