Us ho juro. Mai ho he entès, en serio. Sempre que veig imatges d'alguna desfilada em pixo de riure. Però aviam...On van fotent el pallasso d'aquesta manera? Així es marquen tendències? La mare que els va parir a tots.
Quí va pel carrer amb modelets tipus Agata Ruiz de la Prada, amb faldilles (si es que se'n poden dir faldilles) més aviat cuadradres...i que van -no t'ho perdis- des del coll fins a terra!!!? I pintades com un cub de Rubick? Com si fossin personatges estrambòtics sortits del conte d'Alicia en el país de les meravelles...o vés a saber de quín món...
Què volen ensenyar amb això??? Ei, i la penya aplaudint, eh?
És que flipes.
I què dir d'aquest últim, que avui sortía als diaris, i que presentaba a la Pasarel·la Cibeles un espectacle amb desfil·lades de presos? Es veu que els models desfilaven vorejant una reixa metàl·lica amb una mena de punxes situada al mig de la passarel·la al més pur estil carcerari, amb presos emmascarats amb passamuntanyes i alguns amb els peus encadenats...
Calla, calla, i que segons les paraules del Dissenyador -un tal David Delfín-, el que volia era mostrar que la família i l'amor -inspiració de la seva col·lecció, "protegeixen però també empresonen". No t'ho perdis!!
Un fart de riure. Només cal veure la foto que sortía avui al Periódico a la pàgina 74. La penya caminant envolcallats com mòmies...només teníen dos foradets petits per veure-hi.
En què ens estem convertint? M'avergonyeixo.
Odío la publicitat...i visc d'ella.
Sóc conscient del consumisme brutal en què ens veiem immersos...però en formo part.
I de la moda. I del Disseny...Ja veus.
En formo part.
Formo part d'aquesta voràgine de desig materialista...i ho detesto.
Voldría fugir ben lluny. Enviar a prendre pel sac els creatius publicitàris (que per cert, són tota una tribu urbana en potència), doncs ningú més que ells estàn "enganxats" a la moda. Però marxaría i trobaría a faltar el meu iPod...
i el mòbil. I connectar-me a Internet...ai, i el messenger clar. Que no falti.
I no podría anar de rebaixes...
Buf, massa complicat...Crec que em quedo, de moment.
Guanyant-me les garrofes amb la publicitat. Pendent d'ella. Vivint d'ella.
Fent Dibuixos com aquest, que vaig il·lustrar l'any passat amb el meu soci, per un display de més d'un metre, per la cadena cosmètica Schwarzkopf.
I com no, us deixo amb aquesta cançó, que trobo que va de perles per aquest post. És un bon tema, però he d'admetre que el que realment m'encanta és la meravellosa coreografia que hi ha a l'escenari.
Només ho pot fer ella. Una Diva. Disfruteu.
Per cert, no sé si encara hi ha rebaixes, però em vull comprar unes sabates.
Quí m'acompanyarà?
... :-)
7 comentarios:
jo soc del món del periodisme i en moltes ocasions tampoc m'agrada la meva professió. Segurament podríem adaptar la frase aquella que en aquest cas diria que aquella professió que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Però almenys la feina que fas t'agrada i això és un luxe, i jo no em cansaré de repetir-ho, que pocs podem gaudir. En el món del periodisme si perquè és més de vocació que per obligació. Tot i que hi ha molts casos.
Cert. Poca gent pot dir que es dedica al que més li agrada...
Tenim molta sort. Moltíssima.
Ara bé...realment si tingués que escollir...
...No treballaría. T'ho juro.
I no ho trobaría a faltar (com molts que diuen que sí).
Per què treballar, no ens enganyem, només ho fem per guanyar-nos la vida. Per molt que t'agradi el que fas.
Viure de renta, nen. Això SÍ que sería collonut.
aix...
Bé. Vaig a seguir treballant.
Ja ho diu el Dani, en cada professió hi ha molts casos.
I pel que fa a tu, crec que ets un afortunat amb la feina, tot i que les desfilades amb presos i presons...a vegades et puguin fer posar les mans al cap.
I jo et puc acompanyar, si vols clar...;P
Vull.
;-P
Si tant detestes la feina, no sé perque no la deixes. I si es per culpa del móbil, l´Ipod o el Messenger es perque aquest món taaaaan superficial de la publicitat, les desfilades i les sentencies adolescents es el teu lloc natural.
Tens tota la raó, anònim.
No sé si és el meu lloc natural...simplement m'hi he trobat i mira, em queixo per què em vé de gust queixar-me. Suposo que això m'ajuda a continuar. I no. No detesto la meva feina. Detesto el resultat o la finalitat d'aquesta. De vegades. No sempre.
Però el que sí tinc per segur...és que m'encanta dibuixar.
:-)
Felicitats per la teva reflexió.
No és fàcil ni habitual tenir capacitat d'autocrítica. Tots els gremis critiquem els altres gremis, i dins del nostre, els que estan en una altra escala o sector.
Dit això, et convido a ser coherent amb el que sents i posar el teu granet de sorra, d'iniciativa i compromís per, sense deixar de guanyar-te la vida,
contribuir a fer menys superficial, snob i materialista aquest nostre entorn. Unes qualitats negatives que massa sovint contribuim a engreixar i que amb petits gestos com el teu text es poden anar canviant. D'entrada, en les consciències. Ser conscient, en època d'imbecilitats i textos falsament agressius com l'anònim anterior, ja és molt.
Publicar un comentario