EL QUE EM FALTA...

No tinc son. Són tres quarts de dues de la matinada, d'aquest Dilluns.
I no tinc son. Dono voltes i voltes al llit i no hi ha manera. Bé, sé que no m'hauría d'haver près el cafè sol que m'he demanat, sopant avui amb en Jordi.
Però ja veus...em FALTA veure més bé el què em convé.
Total, que m'he aixecat. He arrencat l'ordinador, i aquí em teniu. Afegint més palla al Blog. Fa dies que no hi escric. I això que la meva intenció era regalar-vos un Dibuix i una Cançó cada dia...
Sí, ho sé. Em FALTA constància.
Aquest cap de setmana, força bé. Reclòs en mí mateix, la major part dels dos dies.
I l'altra part restant...acompanyat.
Molt ben acompanyat. :-)
El temps que he tingut per mí, quan he estat sol, he aprofitat per fer allò que va tant bé de tant en tant: Passejar per la meva ciutat.
Sense rumb. He comprat alguna cosa que altra. Com sempre, sense pensar massa. Impulsivament. I sé que hauría d'haver fet altres coses importants que tenia pendents.
Però mira...
També he tocat la Guitarra. Moltíssim. Em venía tant de gust! Però ja, ja ho sé.
Em FALTA organitzar-me.

No sé quín dibuix posar-vos avui. Ni quína cançó.

Bé...Tampoc fa FALTA.

Bona nit, Bloggers.

VOGUE

Desfilades de Moda. Passes de models. Presentacions de les últimes tendències. Pasarel·les...
Us ho juro. Mai ho he entès, en serio. Sempre que veig imatges d'alguna desfilada em pixo de riure. Però aviam...On van fotent el pallasso d'aquesta manera? Així es marquen tendències? La mare que els va parir a tots.
Quí va pel carrer amb modelets tipus Agata Ruiz de la Prada, amb faldilles (si es que se'n poden dir faldilles) més aviat cuadradres...i que van -no t'ho perdis- des del coll fins a terra!!!? I pintades com un cub de Rubick? Com si fossin personatges estrambòtics sortits del conte d'Alicia en el país de les meravelles...o vés a saber de quín món...
Què volen ensenyar amb això??? Ei, i la penya aplaudint, eh?
És que flipes.
I què dir d'aquest últim, que avui sortía als diaris, i que presentaba a la Pasarel·la Cibeles un espectacle amb desfil·lades de presos? Es veu que els models desfilaven vorejant una reixa metàl·lica amb una mena de punxes situada al mig de la passarel·la al més pur estil carcerari, amb presos emmascarats amb passamuntanyes i alguns amb els peus encadenats...
Calla, calla, i que segons les paraules del Dissenyador -un tal David Delfín-, el que volia era mostrar que la família i l'amor -inspiració de la seva col·lecció, "protegeixen però també empresonen". No t'ho perdis!!

Un fart de riure. Només cal veure la foto que sortía avui al Periódico a la pàgina 74. La penya caminant envolcallats com mòmies...només teníen dos foradets petits per veure-hi.

En què ens estem convertint? M'avergonyeixo.

Odío la publicitat...i visc d'ella.
Sóc conscient del consumisme brutal en què ens veiem immersos...però en formo part.
I de la moda. I del Disseny...Ja veus.

En formo part.

Formo part d'aquesta voràgine de desig materialista...i ho detesto.

Voldría fugir ben lluny. Enviar a prendre pel sac els creatius publicitàris (que per cert, són tota una tribu urbana en potència), doncs ningú més que ells estàn "enganxats" a la moda. Però marxaría i trobaría a faltar el meu iPod...
i el mòbil. I connectar-me a Internet...ai, i el messenger clar. Que no falti.

I no podría anar de rebaixes...

Buf, massa complicat...Crec que em quedo, de moment.
Guanyant-me les garrofes amb la publicitat. Pendent d'ella. Vivint d'ella.
Fent Dibuixos com aquest, que vaig il·lustrar l'any passat amb el meu soci, per un display de més d'un metre, per la cadena cosmètica Schwarzkopf.





I com no, us deixo amb aquesta cançó, que trobo que va de perles per aquest post. És un bon tema, però he d'admetre que el que realment m'encanta és la meravellosa coreografia que hi ha a l'escenari.
Només ho pot fer ella. Una Diva. Disfruteu.

Per cert, no sé si encara hi ha rebaixes, però em vull comprar unes sabates.
Quí m'acompanyarà?

... :-)

REGALAT...

Com una vinyeta d'Storyboard que vaig dibuixar amb en Manel,
per un anunci de Damm-Lemon...





...així de regalat m'he sentit aquest cap de Setmana.

No.

Molt més que aquest dibuix.

No ho puc descriure amb paraules...


:-)



I parlant d'estar regalats. Us regalo aquest tema, ple de bon rotllo.

Va per vosaltres. Que tingueu bona nit!

ÉTUDE

Étude...és una paraula francesa que significa "estudi". S'aplica també en el món de la música. Per exemple, una Étude és una petita composició musical orientada a fer practicar (als músics), la digitació dels seus instruments i buscar tècniques particulars per improvitzar solos, o acords d'acompanyament. No sempre una Étude és una peça amb cara i ulls...o principi i final. Pot ser inclús dissonant, tipus Free Jazz, on els músics es permeten la llibertat d'anar a la seva, inventant o fent gala del seu virtuosisme, amb la única finalitat de què sigui, per ells, un "exercici".
Però també pot acabar éssent una composició inspiradíssima.
Anar provant, anar provant...i al final, sorprendre't de cóm ha millorat el què intentàves fer. Això vull dir!

M'encanten els "Estudis". De tot. És a dir, l'exercici de observar...i millorar la teva tècnica. Sabeu? De tant en tant vaig a dibuixar al Cercle Artístic de Sant Lluc. En sóc soci des de fa més de 10 anys. Mireu, és un lloc on ningú t'ensenya res. Però on tens la oportunitat de poder observar models (tant homes com dones) al natural, nus, per estudiar-los i poder fer un "Étude" personal de tot això. Hi ha qui fa escultura, allà. O inclús Gravats. Però el que a mí m'agrada més fer, és l'estudi d'agafar "apunts".
Observar, dibuixar. A llàpis, simplement. No em cal res més.
Avui compartiré amb vosaltres un d'aquests dibuixos. Espero que us agradi. El vaig estar treballant allà uns 45 minuts...i un cop a casa, vaig acabar de pulir algunes coses més i reforçar algunes línies.
De tant en tant aniré penjant apunts d'aquests, per aquí. Més que res per què tingueu la oportunitat d'opinar i criticar-los. (tant negativament com positiva).
Endavant, no us talleu. Res millor que els comentaris dels demés per ajudar-me a millorar! :-)

Aquí el teniu:





I parlant d'Études. El meu regal d'avui per vosaltres, és una composició meravellosa. Amb uns músics d'èlit!
Molts de vosaltres potser no heu sentit a parlar d'ells, però us ho asseguro: estàn entre els millors i més respectats instrumentistes de jazz-Fussió, i ritmes llatins.

Us els presento: Paulinho da Costa (a la percussió), Harvey Mason,(a la Batería), Anthony Jackson al baix (observeu el baix de 6 cordes que porta, i cóm fa relliscar els seus dits per sobre...com si no fés res...) i per últim, l'artífex i compositor de tota la peça: Lee Ritenour (Guitarra).

Tots ells virtuosos. Grans músics. I tant plens d'elegància i classe... que difícilment deixareu de prestar-hi atenció.
De debó, espero que els disfruteu tant com jo.

Amb tots vosaltres: "ÉTUDE"




Bonanit, bloggers meus, i no us oblideu de fer els vostres "Études" personals. De qualsevol cosa que vulgueu millorar...

repeteixo...qualsevol.

;-P

CONTROL "Z"

Quí no voldría tornar enrera, per desfer coses que s'han fet?

Rectificar. O fer-les d'una altra manera...Tenir la oportunitat de fer-ho.

Cony, cagarla i dir: Control "Z"!! i Pam! ja ho tens. Tornes on eres.

Sí. Una màquina del temps.

Com aquesta que em vaig inventar amb el meu soci, en Manel.

La màquina del temps de'n Danonino.

Us la presento. És fantàstica...ho veieu?
No és que Danone m'encarregués un dibuix d'un personatge.
És que ens va encarregar també el disseny d'una màquina!! I jo, al igual que en Manel, no en tenim ni punyetera de enginyería industrial.
Però li vam posar pebrots. Aquí la teniu.
Plena de creativitat i bones intencions. D'imaginació i màgia.

La vostra màquina. La que faríeu servir per tornar enrere.
L'autèntica màquina de'n Danonino!





Però és curiós, amics meus. Al contrari segurament que vosaltres, jo em pregunto: per què a mi no em vé de gust tornar enrere?

Us ho juro. És que no ho faria mai!

Hostia, tornar a l'època d'estudiant. Quin paaal! (amb lo malament que ho vaig passar!!)

I tornar a desfer aquells passos o decisions, que llavors semblàven crucials?

Per què? O deixar d’estar amb una persona determinada...perquè no ha funcionat?

Doncs no.

Si ho hagués fet, TOT sería diferent ara. I sóc el què sóc, qui sóc i estic amb qui estic...gràcies a que no he pogut rectificar.

Com molt bé diuen: el passat, passat està. I més val deixar-lo allà. Que t’ensenyi a fer-te fort. Labrar-te el futur. Jo ara, (després de una època difícil. Us ho juro, molt difícil)...només miro que endavant.

I sabeu què? Per la única cosa que agafaría aquesta màquina de’n Danonino és per anar directament fins al Dijous d’aquesta setmana. Saltar-me aquests dos dies de cop.

I per què Dijous? Doncs per què m’espera un plà fantàstic, estimats Bloggers.
No ho sabeu prou.
No us diré pas de què es tracta, per què és privat. Però sí que ho faria, si. I tant!

En fí, aquí us la deixo. Feu-ne un ús moderat d’aquesta màquina, d’acord?
Això sí, mentrestant no deixeu d’escoltar aquesta magnífica cançó. Molt ben interpretada pel propi Michael. J. Fox, a la pel•licula Back to the future. És el propi actor qui la interpretava i tocava amb la guitarra. Un artista complet. Un crack! Fixeu-vos en els magnífics plànols captats per la càmera mentre la gent balla. Què ben filmat!! Sublim.

Un Rock’n Roll plè de Guitarra canyera!! Bonanit, xatos.

A ballar! ...I cap al futur!!

FER UN KIT KAT

Aixecar-se un Dissabte...sense despertador. A l'hora que et roti. Quan el cos et diu va, ara sí: Aixeca't. Doncs fer-ho, però amb la calma...Esmorzar tard, potser a l'hora de dinar, però amb la il•lusió que sigui un esmorzar. Mmmm siii…Torradetes, Melmelada, llet, fruita, cereals...o uns bons ous ferrats amb beicon, què carai!
Després ja dinaràs!

I mentre vas fent ganona pel dinar (que pot ser que sigui a les 6 de la tarda), doncs fer-te un bany. Relaxant. Escoltant la música que més t'agrada.

Anar vagant durant el dia sense presses. Disfrutant del què t'envolta. Sense llegir diaris ni veure la tele. Respirant ben fons mentre passejes, si és que surts de casa.
I de sobte arriba el vespre, i potser penses “si no he fet res!” No. És mentida.

Has fet el millor que podies fer. Aprofitar el temps al màxim.
Aprofitar-te a tú,…viure.

Déu…són tant necessaris aquests dies…

La gent no para. La vida va tant de pressa, i es viu sota tanta pressió de vegades…que si no fas això, rebentes.

Parem-nos una mica més a disfrutar d’aquests díes lliures, però sense la necessitat de haver de fer totes aquelles coses pendents.
Senzillament no fent res més que el que el teu cos et demana. Que no et vé de gust sortir? Doncs no surtis. Encara que t’ho demanin.
Aprèn a dir que no.
Això sí que és pensar en tú.

No acabem com aquests personatges que vaig dibuixar amb el meu soci.
Mireu-los: Malalts de feina, malalts de tot. No tenen temps, ni escrúpols.
O que acaben convertint-se en jefes… o executius agressius, que fan la vida impossible a molta gent...





En fí, us deixo aquesta cançó d’avui, perquè deixem de sentir-nos sota pressió…
I de pas, ” to give love that one more chance”

Aquest cop, en una versió dels KEANE. Disfruteu-la.




Última mossegada del Kit-Kat.

Demà Diumenge una altra?

PRIMER POST

Finalment, m'he decidit. He creat aquest Blog.
Per compartir amb vosaltres vivències, sensacions, coses que em vinguin al cap...i cóm no, dibuixos i música. Les meves dues passions.

Gran part dels meus amics ja tenen el seu blog. I jo fins ara m'hi resistía.
Potser per que mai se'm ha donat massa bé això d'escriure. Sempre ho he pensat. Però un Blog és això, no? Cadascú hi posa el que vol, a la seva manera. I segons la seva personalitat.
I la meva idea, a part de publicar-hi els meus comentaris, o el que se'm acudi...
és regalar-vos un dibuix i una cançó a cada post que deixi.

Us sembla bé? :-)

En fí, intentaré fer-ho a diari.

I avui, per començar, el primer regal, el del primer post...és per la meva parella.
(Sí, ja ho séee... molts de vosaltres ja pensará joeeer vaya pastelarro de tío enamorat, la mare que el va parir...) però sincerament, se'm en refot completament el que penseu. Aquest és el meu blog. I hi poso el que JO vull. NO??

:-)

Doncs res, aquí podeu veure un dibuix d'ella on he intentat plasmar la seva personalitat, en forma de caricatura. Els qui la coneixeu, segurament la reconeixereu.
I els que no...doncs així és com la veig jo.

També li dedico una cançó (gràcies Dani, doncs al teu Blog un dia vas posar la mateixa cançó dedicant-li a l'Àngela, i m'has donat la idea...) però és que, sincerament -i a part de que crec que és una cançó preciosa-, trobo que és la més adient que he trobat per regalar-li.

Així doncs, va per tú, nina.

Lluita pels teus somnis...