He de sortir de casa, sovint. No per anar a treballar, com feu la majoria de vosaltres. Sinó per esbravar-me. Caminar una estona. Desconnectar.
Sabeu? Treballo on visc.
Teletrabajo, en diuen.
És una altra història, en serio. Tampoc costa massa acostumar-se, només que, des que vaig acabar (per les circumstàncies de la vida) deixant casa meva i anant-me'n a viure al estudi on treballo, tinc la sensació que sóc un "bitcho raro". D'això fa tot just un any.
Felicitats, Marc. Un any.
Tothom té companys de feina amb qui conversar o relacions socials constants i seguides. Traballar en equip, en una empresa -amb tot el què comporta això-...i en definitiva, sentir-se acompanyat.
Però jo...sovint em sento estranyament sol. A casa.
I això que treballo colze a colze amb el meu soci, en Manel. Però ja us dic, és una altra història. Quan ell se'n va a casa seva - amb la seva dona- i la seva vida...jo em quedo aquí.
Al mateix lloc on he estat tot el día.
Bé, jeje...de fet això que tinc té coses bones...sí. M'aixeco del llit, i després d'una bona dutxeta i esmorzar...ja estic davant la taula de treball! No m'he de desplaçar, ni perdre temps agafant el metro, el bus...o si anés en cotxe...no gasto ni benzina!
Només 4 passes i ja està. Ja estic a la feina.
I jo i el meu soci la veritat, també ens desplacem relativament poc a aconseguir encàrrecs. Ja que tenim clients assidus, que ens truquen a l'estudi, ho parlem per telèfon, ho contrastem, i un cop decidit, totes les feines les envíem per Internet. Via mail, o penjant-les a una FTP.
És còmode. Però és un estil de vida que no tothom estaría disposat a viure'l.
Un dia vaig decidir que mai més treballaría per una empresa. Vaig decidir que JO, sería l'empresa.
I us ho asseguro. Això et fa fort.
Per què no és GENS facil viure d'un mateix.
Però aquí estic, celebrant un any que visc aquí.
I aviat farà 8 anys que vaig muntar l'estudi amb en Manel!! Em fa il·lusió...
aix...el temps passa...inexorable. Però m'animo fàcilment per què noto que estic fent-me un home cada cop més fort i segur de mí mateix. Mirant esdavant...
Però sincerament, sort en tinc de tots vosaltres. que feu que la meva vida sigui completa.
Molt més que estar a casa, sense moure's. Rebent trucades, mails, i treballant per internet.
Els meus amics, vosaltres, la meva parella que m'estima, la meva família... tot.
TOT sou vosaltres.
I jo espero omplir-vos tant com vosaltres a mí.
Per què sí, per què tothom té les seves coses i els seus problemes...però si no els comparteixes...de què serveix??
I així us escric, potser per vomitar les meves miasmes internes, els meus pensaments.
No sé...Des d'aquí. Des de l'estudi on treballo.
Des de casa.
Va per vosaltres:
3 comentarios:
jo friso els dies que em puc quedar a treballar a casa. Però es cert que no són tots. De fet si fossin tots em costaria molt perquè cal molta disciplina per fer el que tu fas. Per cert molt bo el tema musical. Un dels meus preferits.
I llavors tens l'altre extrem.
El radical altre extrem de sortir a les vuit de casa i tornar a les dotze cada dia, veient cares, gent, vivint cares, gent, coneixent cares, gent...i pensant...I si deixés alguna cosa de banda? I no saps què, ni qui, ni quan...
I vius, tan ràpid...que a vegades no paeixes, no penses, no t'adones de lo impagable que es poder estar a casa, sola, escoltant un tema com el que ens has deixat avui...
L'havia deixat de fons, però és tan bo, que he tancat les altres pàgines webs que estava mirant...només per escoltar-lo amb calma..
5 anys vivint on treballes...tampoc és la millor opció.
un pto.
No penso estar 5 anys vivint on treballo. No, si ho puc evitar.
I espero que hi tinguis a veure.
un altre per tu.
Publicar un comentario